#: locale=ca
## Tour
### Descripción
### Título
tour.name = Museu de Santa Coloma de Gramanet
## Skin
### Tooltip
IconButton_341139BD_1647_07BA_41B2_07939F3C4394.toolTip = Fullscreen
IconButton_341139BD_1647_07BA_41B2_07939F3C4394_mobile.toolTip = Fullscreen
## Media
### Descripción
album_7D83A6D0_6ED6_A433_419F_A90A73318CFB_0.description = Riberes del Besòs, any 1915
album_7E55FAF8_6EDD_6DF3_41D6_BEF0A10BC1DD_0.description = La Torre Balldovina en l’actualitat, amb l’accés a la segona planta
album_7E55FAF8_6EDD_6DF3_41D6_BEF0A10BC1DD_1.description = Vista de la part superior de la Torre des de l’interior
album_94BBBDBE_8DC9_D0C1_4193_ACC2743D2C5A_0.description = Fanga de ferro forjat
album_94BBBDBE_8DC9_D0C1_4193_ACC2743D2C5A_1.description = Botó de bronze decorat
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F_0.description = Restes arqueològiques amb els tres nivells del Molí
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F_1.description = Restes arqueològiques de la sala de moles i els desguassos
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F_2.description = Maqueta de la façana del Molí
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F_3.description = Maqueta de la sala de moles
album_9AF97CA7_8DC7_50CF_41D5_EBD76EF58EDC_0.description = Dracma (anvers) amb la representació del cap d’Aretusa envoltat per tres dofins
album_9AF97CA7_8DC7_50CF_41D5_EBD76EF58EDC_1.description = Dracma (revers) amb la representació de Pegàs amb el cap modificat en un home \
\
photo_7AC23EC4_6F7E_A413_41B3_94F2D1BAB8FE.description = Passera per travessar el riu Besòs a començament del segle XX
photo_7AC23EC4_6F7E_A413_41B3_94F2D1BAB8FE.description = Passera per travessar el riu Besòs a començament del segle XX
### Subtítulo
video_9FFB28D4_8CD8_D041_41D4_D4D6DEDE77CC.subtitle = Audiovisual accessible per a persones amb discapacitat visual i auditiva
### Título
album_7C94BB1B_6F53_EC35_41AF_2514475C6C87.label = Álbum de Fotos 17. Doc. consagracią
album_7C94BB1B_6F53_EC35_41AF_2514475C6C87_0.label = 17. Doc. consagració
album_7C94BB1B_6F53_EC35_41AF_2514475C6C87_1.label = La consagracio del terme
album_7D83A6D0_6ED6_A433_419F_A90A73318CFB.label = Álbum de Fotos El riu Besòs1
album_7D83A6D0_6ED6_A433_419F_A90A73318CFB_0.label = El riu Besòs1
album_7E55FAF8_6EDD_6DF3_41D6_BEF0A10BC1DD.label = Álbum de Fotos La Torre Balldovina1
album_7E55FAF8_6EDD_6DF3_41D6_BEF0A10BC1DD_0.label = La Torre Balldovina1
album_7E55FAF8_6EDD_6DF3_41D6_BEF0A10BC1DD_1.label = La Torre Balldovina2
album_94BBBDBE_8DC9_D0C1_4193_ACC2743D2C5A.label = Album de Fotos 14. Metall1
album_94BBBDBE_8DC9_D0C1_4193_ACC2743D2C5A_0.label = 14. Metall1
album_94BBBDBE_8DC9_D0C1_4193_ACC2743D2C5A_1.label = 14. Metall6
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F.label = Album de Fotos 20. Mol”1
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F_0.label = 20. Mol”1
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F_1.label = 20. Mol”2
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F_2.label = 20. Mol”3
album_9520E870_8D38_D041_41C8_118E997AF46F_3.label = 20. Mol”4
album_9AF97CA7_8DC7_50CF_41D5_EBD76EF58EDC.label = Album de Fotos 7. Dracma1
album_9AF97CA7_8DC7_50CF_41D5_EBD76EF58EDC_0.label = 7. Dracma1
album_9AF97CA7_8DC7_50CF_41D5_EBD76EF58EDC_1.label = 7. Dracma2
panorama_1F00E00D_1639_045A_41A5_3129E559FFAB.label = El molí d’en Ribé
panorama_1F011A91_163B_044A_41A4_F71A55EF4536.label = Interior torre Planta 2
panorama_1F0439D9_163B_07FA_4191_F2C8FDABC335.label = La cultura ibèrica
panorama_1F045B06_163B_0456_419B_D7158055D1DE.label = Economia i tecnologia
panorama_1F047683_163B_0C4E_41A4_68F575ECADC0.label = Sala dels tresors 2
panorama_1F04E3F0_163B_0BCA_41B2_4D8C0D52D59C.label = Els ibers a Santa Coloma
panorama_1F04FFE3_163B_3BCD_41B4_31A97B21FF39.label = El nostre territori
panorama_1F058C5C_163B_3CFA_4188_5AD47D1241CF.label = Sala dels tresors 1
panorama_1F05A09B_163B_047E_4190_2AF36B8B5FB9.label = L’urbanisme i les cases ibèriques
panorama_1F0724D0_1639_0DCA_41A6_6B5349BF6FE3.label = El riu Besòs
panorama_1F072A68_1639_04DA_41B3_60D3A9E1F4E4.label = Jaume Galobardes
panorama_1F073580_1639_0C4A_41AA_3DE776071B7A.label = Santa Coloma feudal i agrícola
panorama_1F076F90_1639_1C4A_41AC_6941F269F7FE.label = La família Sagarra
panorama_1F78740B_163B_0C5E_419D_E27FAA234AB6.label = Interior torre Planta baixa
panorama_1F7A4016_163B_0476_41AE_2E1AB4D9EEA4.label = La Torre Balldovina
panorama_1F7A5A9B_163B_047E_41B2_FB175FC50B2F.label = Romanització
panorama_1F7A8FDA_163B_1BFE_41B4_1875CD092CC0.label = Creences
panorama_1F7AA579_163B_0CBA_41A4_E99F496D7C98.label = Els orígens de Santa Coloma
panorama_1F7AF52E_163B_0C56_41A1_C8C375F404A1.label = Escriptura i societat
panorama_980A09ED_8BD9_F043_41C9_E733BE315333.label = Exterior
panorama_984BC114_8CF9_D1C1_41C7_E401B1E973F9.label = Els molins ibèrics 2
panorama_98FE5F9B_8B39_30C7_41D6_347E8CDF296B.label = Recepció
panorama_9921469A_8CF8_D0C1_41DE_371A6D43DBA6.label = Audiovisual “Iberoi”
panorama_9F215C00_8B3F_57C1_41DE_7A5E1A1D0230.label = Planta baixa
panorama_9FC3C2B8_8CF9_50C1_41D3_BCFF0CB7225E.label = Els molins ibèrics 1
photo_784A6A0D_6F76_EC2D_41D9_1EBACCC5EC30.label = Santa Coloma rural
photo_7AC23EC4_6F7E_A413_41B3_94F2D1BAB8FE.label = El riu Besòs2
photo_7AC23EC4_6F7E_A413_41B3_94F2D1BAB8FE.label = El riu Besòs2
photo_7CC3F25F_6F57_5C2D_4190_20EF9AD0C003.label = Can Sagarra
photo_9422795B_8F59_3047_41B7_6F0269242D78.label = 21. Llibre Galobardes
photo_983FD5D1_8DF9_3043_41E0_D090192D606F.label = 5. Capfoguer Puig Castellar
photo_9939F94B_8DCB_F047_41C5_D33D1BAC6420.label = 9. C…lat
photo_995C4AA7_8DC9_70CF_41C9_87BBADFC7C9F.label = 13. Enterrament
photo_9A0089DE_8DD8_D041_41BE_F28FD5E081CF.label = 10. Casa
photo_9A304B01_8DCF_51C3_41B4_A6E1A9E84784.label = 8. Pes balan‡a
photo_9A4C200C_8DFB_2FC2_41D7_C591AB30B726.label = 3. Dem閣er1
photo_9AC6CAD4_8DD9_3041_41BC_44646B6F58AF.label = 12. Plom
photo_9B3D80D7_8DCB_504F_41DE_81A11753D8FA.label = 15. Crani
photo_9B5E2E04_8D38_D3C1_41BB_5714AD42ED6A.label = 18. Escult. santa
photo_9FEA97BA_8CCB_70C1_41D4_F5D4BBB81127.label = 2. Mol” rotatori1
video_95E6AFE1_8F5B_3043_41D4_364031E0F40A.label = Vídeo Galobardes
video_99718747_8DC8_D04F_41D4_AE90F417B406.label = EL POBLAT IBÈRIC DE PUIG CASTELLAR
video_9FFB28D4_8CD8_D041_41D4_D4D6DEDE77CC.label = IBEROI
## Ventana
### Cuerpo
htmlText_41FABC84_4EA4_3422_41BA_22C886D98E36.html = Al segle XIII, la Torre Balldovina passà a formar part del patrimoni dels Grony, una important família barcelonina de mercaders que gaudiren de la Torre gairebé al llarg de dos segles. L’any 1320, entre els membres del Consell de Cent de Barcelona –jurisdicció a la qual pertanyia el territori de Santa Coloma–, hi havia Francesc Grony, que aconseguiria la possessió de la jurisdicció sobre el conjunt de la vila i el terme de Santa Coloma de Gramenet com a complement a la possessió de la Torre Balldovina.
Galceran de Castellbisbal feu congregar homes i dones davant la rectoria i els manà que tinguessin Francesc Grony com el seu nou senyor i el de la vila, que satisfessin els serveis i juraments habituals, l’obeïssin i li retessin homenatge. Francesc Grony, assegut, rep l’homenatge dels homes lliures dient que desitgen ser els seus vassalls. Segons els Usatges de Barcelona, els homes, agenollats o dempeus, ajunten les mans esteses entre les del senyor i es fan un petó a la boca. Les dones només complien la part de les mans. Per a l’acte de la commendatio de les seves mans en les del senyor, el vassall hi restava lligat pel jurament de fidelitat.
La “Sala del Tresors” presenta les peces més significatives del jaciment del Puig Castellar, procedents de les excavacions arqueològiques realitzades des del seu descobriment l’any 1902 per Ferran de Sagarra i de Siscar, i les recuperades durant les intervencions més recents.
El conjunt de la troballa està format per objectes ceràmics i metàl·lics que representen un ampli ventall de la cultura material de la societat ibèrica. Ceràmiques a mà de perfil en S amb decoració impresa i de cordons, ceràmiques a torn de producció local i ceràmiques d’importació de vernís negre (Campaniana) són un bon exemple de la vaixella de taula i cuina present al poblat. Els objectes de metall també hi són presents, representats per fíbules, anells, braçalets, botons, espàtules i punxons destinats a l’ús personal dels habitants del Puig Castellar.
També hi ha exemples de denes de collarets realitzades en pasta de vidre i anells de pedra.
El 19 de juny de 1987 s’inaugurava el Museu Torre Balldovina amb la missió de conservar, investigar i difondre el patrimoni cultural i monumental de Santa Coloma de Gramenet. Per acomplir amb la nostra missió, col·laborem amb les entitats públiques i privades que aglutinen la vida cultural i cívica de la ciutat, amb l’objectiu de consolidar la memòria col·lectiva de la societat colomenca.
El Museu Torre Balldovina és un museu de territori que treballa amb el patrimoni del seu entorn i amb les col·leccions que custòdia, les quals són molt diverses. Hi destaquen els materials procedents del poblat ibèric Puig Castellar i del Molí d'en Ribé i un fons documental que inclou l’Arxiu Històric de la Ciutat.
Actualment, una passejada pel Museu dona l’oportunitat de conèixer els orígens i l’evolució de Santa Coloma. La seva exposició permanent “Santa Coloma de Gramenet: la muntanya, el riu, la ciutat” ofereix un repàs per la seva història, des de l’assentament dels ibers al Puig Castellar, passant per la Santa Coloma feudal, agrícola i dels estiuejants, fins arribar a començament del segle XX.
Al llarg de tots aquests anys, el Museu ha assolit una sòlida trajectòria i s’ha posicionat també com un equipament destacat en l’àmbit català, especialment pel que fa a la cultura ibèrica gràcies al llegat del poblat del Puig Castellar.
Una de les facetes més conegudes de la societat ibèrica és la producció de ceràmica. L’aparició del torn de ceramista, procedent de la Mediterrània oriental a partir del segle VI aC, comportà la millora en la producció de recipients ceràmics.
Consolidat el seu ús al nord-est peninsular a partir dels prototipus que provenien de la zona sud-est i de llevant, les primeres produccions ceràmiques imitaven tipologies d’origen grec o fenici fins a desenvolupar formes autòctones.
L’arribada dels romans a la Península s’ha d’emmarcar dins la rivalitat que Roma i Cartago mantenien per assolir l’hegemonia militar i comercial de la Mediterrània. L’acabament de la Segona Guerra Púnica amb la derrota cartaginesa va significar la integració de la Península al món romà i, com a conseqüència, la generalització de les estructures socials i econòmiques del sistema romà.
Durant aquest procés, els ibers van anar adoptant progressivament la cultura romana i abandonant els seus poblats, més ràpidament en el cas dels de més valor estratègic, com el Puig Castellar, per anar a les ciutats. En aquest procés va influir decisivament la fundació de Baetulo (Badalona) i Iluro (Mataró) i l’aparició de les vil·les, establiments rurals romans caracteritzats per la seva autosuficiència econòmica i la seva capacitat de generar excedents agrícoles, a la vegada que sovint eren la residència dels seus propietaris.
Organitzades en pobles, les comunitats presentaven una jerarquització social amb una elit governant que exercia el control sobre un poblat, una sèrie de nuclis dedicats a la producció i un territori.
La religiositat i els rituals vinculats a la fertilitat queden ben palesos per la presència de representacions de divinitats d’origen oriental com Demèter o Tanit, així com pels costums funeraris d’inhumació practicats amb els neonats.
El poblat del Puig Castellar, descobert l’any 1902 per Ferran de Sagarra, està situat a la població de Santa Coloma de Gramenet. Localitzat sobre el Turó del Pollo, a 303 m d’alçada, respon a l’estructura típica de poblat de cim de turó. Presenta un recinte emmurallat dins del qual es troben les cases i els carrers, amb una extensió aproximada de 5.000 m². Va ser ocupat pel poble dels laietans entre els inicis del segle IV aC i principis del segle II aC, moment en què va ser abandonat.
A Santa Coloma hi ha també altres dos jaciments d’època ibèrica: el nucli de Can Calvet (segles V-IV aC), petit assentament creat amb unes funcions específiques d’explotació agrària, i les sitges del carrer d’Extremadura (mitjan segle II–mitjan segle I aC), destinades a emmagatzemar excedents agrícoles amb finalitats comercials.
El domini de la metal·lúrgia en època ibèrica queda evidenciat pel gran ventall d’eines realitzades en bronze, ferro, plom o coure presents als jaciments arqueològics. Eines agrícoles, així com armes o peces d’ornamentació mostren la complexitat d’un treball molt especialitzat que també queda documentat amb els forns o els motlles, necessaris en el procés de transformació dels minerals en objectes manufacturats.
L’extracció del mineral, la seva reducció per tal d’obtenir el metall i la seva posterior fosa eren treballs desenvolupats per especialistes que controlaven el procés metal·lúrgic a la perfecció. L’ús del bronze, aliatge de coure i estany, estava especialment destinat a la fabricació d’ornaments com polseres, braçalets, sivelles, fíbules o botons. Els lingots de bronze eren fosos en gresols de pedra i acabada la fosa, s’abocava el metall líquid en un motlle amb la forma desitjada.
El ferro, en canvi, per la seva duresa i resistència, era utilitzat per manufacturar eines agrícoles o armament. A diferència del bronze o el plom, l’alt grau de fusió del ferro no permetia la seva fosa, de manera que la forja era l’única tècnica utilitzada en el seu treball. El metall, un cop escalfat a altes temperatures, era colpejat fins a adoptar la forma necessària, sent posteriorment trempat per immersió en aigua per tal de fixar-ne les característiques desitjades.
L’escriptura ibèrica apareix al sud-est peninsular al llarg dels segles VI aC i V aC, fruit de la influència fenícia i grega. Amb variants, depenent de la zona geogràfica, va ser utilitzada des d’Andalusia fins a la costa mediterrània de França. Combina signes alfabètics i sil·làbics, dels quals se’n coneixen els valors fonètics però no els significats.
Les mostres d’escriptura del territori català pertanyen al dialecte llevantí, que s’escriu d’esquerra a dreta, a diferència dels dialectes meridionals, que s’escriuen de dreta a esquerra. Les vocals i consonants contínues (a, e, i, o, u, l, m, r, s) tenen un signe, però les oclusives utilitzen, cadascuna, cinc signes segons la vocalització (ba, da, ka; be, de, ke; bi, di, ki; bo, do, ko; bu, du, ku), i no es fa distinció si l’oclusiva és sonora o sorda (da-ta, ga-ka, ba-pa, etc.). No existeix el so de la efa i tampoc es pot escriure la seqüència muda+líquida (bri, cla, etc.).
Existeixen centenars d’escrits sobre diferents suports com làmines de plom, monedes, esteles de pedra o superfícies ceràmiques. Un bon exemple d’això és la làmina de plom rectangular de 4,8 cm-3,8 cm d’alçada, 7,8 cm de llargada i 0,1 cm de gruix, trobada al poblat del Puig Castellar, a les excavacions realitzades l’any 2000. De contorns irregulars amb inscripcions incises en alfabet iber a les dues cares, presenta una perforació circular a la cantonada superior esquerra, a més d’un plec a un dels extrems que indica que possiblement va estar enrotllada.
La meitat dreta de l’anvers no presenta cap inscripció i l’esquerra conserva dues línies de text. El revers conté com a mínim dos signes. Aquesta làmina formaria part d’un suport més gran que no s’ha conservat. L’estat de la peça i la seva fragmentació no fan possible una interpretació lingüística clara, encara que la presència del que semblen quantitats i numerals permet identificar-la com una carta comercial.
Cap a l’any 1000, l’actual Santa Coloma de Gramenet estava conformada per un poblament dispers de cases de pagès i un petit nucli, al voltant d’una parròquia i sota la protecció que oferia la Torre Balldovina.
Un document de l’any 1012, emès pel bisbe de Barcelona Deodat, parlava de Gramenet: “...del cantó del cerç (nord), en un indret anomenat Gramenetum o vall Karcerenia” com un territori de “...terres, vinyes, horts amb els seus arbres, prats de pasturatge, diversos passos d’aigua, terrenys cultivats, molins i fonts”.
Pocs anys després, l’any 1024, ja apareix esmentat el temple de Santa Coloma al lloc de Gramenet en parlar d’una heretat a aquesta zona. La primera església parroquial de la població fou consagrada pel Bisbe de Barcelona Bernat Berga el 10 de novembre de 1187 sota l’advocació de santa Coloma i queda definit el terme del municipi, el qual té poques diferències amb el terme i els límits actuals. Aquell Gramenet, denominat així per l’abundor d’herba a la zona tal i com indica el mot llatí gramen, conformat per terres, vinyes i cases, quedava subjecte així al pagament dels delmes i les primícies a l’església. El document de consagració es troba actualment a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.
La construcció d’una torre de defensa al segle XI, el naixement de la població lligada a l’advocació de santa Coloma i l’evolució del territori des de l’època altmedieval fins als inicis del segle XX, mostren la formació de la població de Santa Coloma de Gramenet, sempre lligada al riu Besòs i al seu territori.
La Torre Balldovina des dels seus inicis com a torre de guaita, passant per la seva transformació en masia senyorial vinculada al Molí d’en Ribé, exemplifiquen la realitat d’un territori plenament rural fins a l’arribada dels primers anys del segle XX, moment en què el municipi es converteix en destí d’estiueig d’algunes famílies benestants de Barcelona.
Construïda entre finals del segle X i inicis del segle XI a una zona fronterera que separava el món musulmà, al sud del riu Llobregat, del món cristià, al nord del mateix riu. Complia una funció de defensa, vigilància i consolidació del territori, en una època de forta inestabilitat, a més de formar part de la representació del poder feudal sobre la població del territori.
La seva situació era perfecta per controlar una bona part del pla de Barcelona, el riu Besòs com a via de comunicació cap a l’interior, així com el camí del Vallès. Al voltant de la construcció, el seu senyor disposava de terres de conreu, zones de pastura i boscos.
A més, la seva propietat també estava conformada per cases, molins, recs, homes, dones, censos i usatges i drets senyorials. Un document de l’any 1020 menciona l’existència de la torre com a Turris Baldovin i més tard, l’any 1058, un senyor feudal anomenat Ballduvino n’és el propietari.
La Torre Balldovina presenta una planta circular de 7,75 m de diàmetre i una secció cilíndrica, de 19 m d’alçada. Compartimentada a l’interior per planta baixa més tres pisos i terrat. L’amplada dels murs a la base, de 2,40 m, és molt més important que als pisos superiors, on es redueix fins als 1,40 m. L’accés a l’edifici està situat a 12 m d’alçada, mitjançant una porta amb arc de descàrrega dovellat a la qual s’arribava amb una escala de corda, dificultant així l’entrada de possibles atacants. La resta d’obertures originals que presenta la torre es limiten a vàries espitlleres. Les altres obertures que s’hi aprecien actualment són posteriors en el temps.
Escultura d’alabastre policromada, de 91,5 cm d’alçada i 40 cm d’amplada, realitzada per Josep Bretó l’any 1968 per a la Parròquia de Santa Coloma de Gramenet.
La imatge representa a santa Coloma coronada amb els atributs que li són propis, el llibre sagrat i el colom a la mà esquerra, i la palma com a símbol del martiri a la dreta, que en aquest cas no es conserva.
La tradició parla d’una nena de disset anys, martiritzada i sacrificada pels romans a l’actual població francesa de Sens al voltant de l’any 274. Aquesta devoció arribà a les nostres contrades cap als segles IX i X, dins del procés de repoblació d’aquestes terres.
Relacionat directament amb la gran propietat senyorial de la Torre Balldovina, al segle XIV s’hi basteix al costat un molí hidràulic fariner de quatre jocs de moles. Aprofitant el desnivell natural de la zona, es construeixen els tres espais imprescindibles per al seu funcionament: a la part més alta, la bassa, que emmagatzemava l’aigua per accionar la maquinària del molí; a un nivell mig, el casal fariner, amb la sala de moles, espai on es realitzava la molta del cereal; i a un nivell inferior, els carcabans, lloc on es situava el mecanisme de propulsió de les moles.
Ja al segle XVI o inicis del segle XVII el molí ampliava la seva capacitat de treball amb dos jocs de moles més, passant a tenir-ne un total de sis. Un dels propietaris durant el segle XVIII, la família Riber, dona nom a tal com actualment se’l coneix. El seu ús arribaria fins a inicis del segle XX, moment en què s’aplica l’energia elèctrica en el seu funcionament, i deixa d’anar definitivament cap a l’any 1920.
Santa Coloma de Gramenet a inicis del segle XX tenia poc a veure amb el que coneixem ara. Amb una població que acabava de superar els 1.500 habitants, la seva extensió abastava les dues bandes del riu Besòs i el nucli urbà es situava entre l’antiga església barroca i l’Ajuntament. Comprenia, a més, els petits nuclis que s’anaven consolidant al llarg de les vies naturals de comunicació: el camí cap a Badalona, la carretera de Montcada i la carretera de Sant Adrià a la Roca.
La proximitat de Barcelona, l’atractiu de l’entorn geogràfic, l’ambient rural i el seu clima feren de Santa Coloma, ja a les acaballes del segle XIX, un bon lloc per passar-hi l’estiu. Serà el moment en el qual algunes famílies benestants de Barcelona traslladaran la seva residència durant els mesos d’estiu a la població.
Un bon exemple d’això és la família Sagarra que convertirà la Torre Balldovina, de la seva propietat des del segle XVIII, en el lloc ideal per viure entre els mesos de juny i octubre. Les grans transformacions que patirà la finca a partir d’aquell moment vindran donades pel seu propietari, Ferran de Sagarra i de Siscar, que a inicis del segle XX convertirà els voltants de la casa en un gran jardí amb estanys, glorietes i un riuet de plantes aquàtiques. Entre els anys 1914 i 1918 ampliarà l’edifici amb tota una ala construïda en estil neogòtic, fruit de la combinació del modernisme i el noucentisme.
L’escriptor Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, fill de Ferran de Sagarra i Mª Dolors Filomena de Castellarnau, passarà els estius de la seva infantesa a la finca familiar de Santa Coloma de Gramenet. El record d’aquests temps viscuts a la Torre Balldovina quedaran plasmats anys més tard a les seves Memòries, publicades l’any 1954.
«L’anada a ‘la torre’ acostumava a produir-se després de Sant Joan, perquè a la Riera del mateix nom, veïna de casa, s’hi feia una gran fira, que jo no em deixava escapar (...).
Venien aleshores els preparatius dels baguls, atapeïts del que emigrava per tres mesos, i les compres de tot el necessari per als xeflis de l’estiueig (...).
L’èxode estival es feia per etapes. Primer desapareixia una part del servei a preparar l’arribada dels amos i portant les gàbies dels ocells més delicats. A primera hora de la tarda apareixia al portal de casa el carro de Santa Coloma, disposat a carregar els baguls, les gàbies restants i tots els estris necessaris per a la marxa d’una família com la nostra (...).
Quan s’havien resolt tots els problemes, la Pepeta ens donava la repassada final i es procedia a vestir-nos per al que a mi em semblava el gran viatge. Aleshores o anàvem a peu fins a la caserna de Sant Agustí o esperàvem el faetó que arribés a la porta de casa. A mi, el faetó em produïa una mica de mareig, per l’olor de la pell de l’interior i per les circumstàncies del trajecte. Aleshores la carretera de la costa era pèssima, i la de Sant Adrià a la nostra finca era infernal. Anar en cotxe en aquells temps, fora del casc de Barcelona, tenia els mateixos inconvenients que embarcar-se en un dia de mala mar.»
El riu Besòs ha marcat el caràcter del territori de Santa Coloma de Gramenet, alhora camí natural i frontera física. El Besòs és un riu de 17,7 km, que neix de la unió dels rius Congost i Mogent a Montmeló, i que s’alimenta, també, de les rieres i els torrents que baixen de les serralades Litoral i Prelitoral. Corre en direcció sud-oest per la depressió del Vallès i després torça cap al sud, travessa el congost de Montcada, penetra a la plana de Barcelona i desguassa al mar Mediterrani formant un petit delta.
En zones altes de la conca, el riu Besòs encara conserva les seves ribes naturals amb vegetació i fauna abundants i diverses, però actualment els cursos mitjà i baix i alguns dels seus afluents estan canalitzats. Tot i que a la desembocadura darrerament s’està fent una important tasca per recuperar l’espai per a aus i espècies vegetals. És un riu representatiu del clima mediterrani.
El règim de pluges, curtes i intenses, i els estius eixuts provoquen un cabal irregular, quasi sec a l’estiu i torrencial en els seus episodis màxims, en què es produeixen riuades, anomenades “besossades”, que inunden el pla i, antigament, les salzeredes de vora el riu. Aquestes rierades obligaven a utilitzar passeres inconsistents de fusta, uns elements que històricament dificultaven el transport de les mercaderies fins al seu destí: Sant Adrià de Besòs, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals i Barcelona. L’espessa vegetació de ribera amb salseres, pollancres i canyís van fer del riu Besòs un element d’aïllament fins que l’any 1915 es construeix un pont per solucionar aquesta situació.
La Santa Coloma de Gramenet rural i agrícola del segle XIX compta amb una fantàstica crònica en aquest llibre manuscrit per Jaume Galobardes i el seu fill Joan. L’abril de 1817 Jaume Galobardes, un pagès de Santa Coloma de Gramenet que sabia llegir i escriure, va iniciar la redacció d'una crònica del fets que succeïen al seu voltant, així com de tot allò que ell sabia, escoltava, recordava o llegia. Notícies dels pobles de les rodalies; referències als preus dels productes agrícoles; costums de l’època; informacions sobre les famílies del poble; anècdotes i, fins i tot, notícies del conflictes europeus del moment, apareixen en aquesta mena de diari que és un document únic per conèixer com era la Santa Coloma de Gramenet de fa 200 anys.
A la mort Jaume Galobardes, el llibre seria continuat pel seu fill Joan. Finalment, les darreres anotacions són d'un dels últims descendents de la nissaga: Miquel Arús i Galobardes, l'any 1990. El resultat d’aquesta crònica és un document que ens permet conèixer la vida a Santa Coloma de Gramenet des de finals del segle XVIII, ja que Jaume Galobardes arriba a fer memòria dels seus primers records, fins a les darreries del segle XX.
El llibre de Jaume Galobardes fou cedit pel senyor Miquel Arús al Museu; va ser restaurat per a la seva exposició i se'n va realitzar una edició transcrita al català actual.
La tradició funerària d’inhumar nadons sota el paviment dels habitatges en època ibèrica contrasta amb el ritual de cremació, aplicat a la resta de franges d’edat de la població. Criatures prematures, que morien en el moment del part o pocs dies després, eren enterrades en foses sota el paviment de l’interior de les cases. Aquesta tradició ha estat interpretada com un ritual amb finalitat protectora destinada als morts menors d’un any. Alguns autors, però, la consideren també com una diferència entre aquells individus que ja havien superat una edat que els feia membres de ple dret dins de la comunitat, i per tant eren incinerats a la seva mort, i els que en quedaven exclosos per no superar l’any de vida, que eren inhumats.
El museu exposa un dels sis individus localitzats a diferents habitatges del poblat del Puig Castellar, durant les intervencions arqueològiques realitzades entre els anys 1999 i 2001. Es tracta d’una inhumació neonatal, datada entre finals del segle V aC i el segle IV aC, d’una criatura que va néixer morta o va morir pocs dies després del part. Enterrada sota el paviment d’un habitatge, va ser disposada a l’interior d’una fosa en posició decúbit dorsal o estirada sobre la seva esquena.
El ritual de cremació, aplicat als membres del grup majors d’un any, suposava la crema dels cossos dels difunts, les restes dels quals eren disposades dins d’urnes que posteriorment s’enterraven juntament amb l’aixovar a les necròpolis situades fora del poblat.
Peveter o cremador de perfums d’argila cuita amb la representació d’un cap femení que s’identifica amb la divinitat grega Demèter o la púnica Tanit, deesses de l’agricultura i la fertilitat.
Decorat, com és habitual, mitjançant la representació de fruites, espigues de blat, aus, i un barret o kalathos que el cobreix. La superfície superior presenta cinc petites perforacions i una de diàmetre superior a la part posterior, que fan que tradicionalment s’hagi interpretat aquesta mena de peces com a cremadors de perfums o recipients per col·locar ofrenes.
Recuperat durant les campanyes d’excavació de 1954-1958 realitzades pel Centre Excursionista Puigcastellar, té unes dimensions de 14,1 cm d’alçada i 10,4 cm de diàmetre màxim. Datat entre els segles IV aC-III aC, la seva funcionalitat estaria vinculada amb activitats de caràcter religiós i cerimonial relacionades amb la fecunditat.
Els molins són eines de pedra imprescindibles per a la transformació del gra de cereal en farina. Als habitatges del poblat del Puig Castellar, se n’han localitzat molts exemplars, el que demostra el seu ús generalitzat dins de l’àmbit domèstic.
Els molins més primitius estan formats per una peça passiva i una part activa de dimensions menors, que normalment es coneix com a mà de molí, ja que s’acciona directament amb la mà mitjançant un moviment de vaivé. La força de la persona que realitza el treball i la posició que adopta determinen la pressió exercida i, d’aquesta manera, el producte obtingut com a resultat.
En l’època ibèrica es generalitza l’ús d’un nou model, el molí rotatori. Formats per dues peces circulars de pedra de dimensions variables, presenten un orifici central per on es disposa un eix de fusta que les uneix. El funcionament es basa en la fricció realitzada sobre la superfície de les dues moles a partir d’un moviment rotatiu complet o de semirotació. Aquesta nova tipologia va permetre una major productivitat amb una menor inversió de temps i esforç.
El comerç a l’època ibèrica es basava en el bescanvi de mercaderies entre els diferents poblats i els comerciants arribats per la Mediterrània. Cereals, metalls, pells o teixits eren intercanviats amb grecs i fenicis per béns de luxe com la ceràmica, les joies, els perfums o l’armament. El valor de la moneda, que les tribus ibèriques comencen a encunyar a finals del segle III aC imitant els models grecs i romans, vindrà marcat pel tipus de metall emprat, bronze o plata, i pel seu pes.
L’any 2002, les excavacions realitzades al poblat del Puig Castellar van proporcionar la troballa d’un tresor d’onze monedes de plata, datades entre els segles III aC i II aC. Les dracmes exposades en aquesta vitrina corresponen a part d’aquest conjunt. N’hi ha sis d’argent, dos d’imitació d’Empúries i quatre d’Empúries. Es caracteritzen per un anvers amb la representació d’un cap femení, la nimfa Aretusa en tres dels sis casos i la deessa Persèfone en els altres dos, envoltades per tres dofins. Al revers de totes les monedes apareix la representació de Pegàs amb el cap modificat i, a sota, inscripcions amb la llegenda grega d’Empúries, d’imitació en el cas de les dracmes ibèriques. Amb un pes que oscil·la entre els 4,83 g i els 4,67 g, i un diàmetre entre els 20 mm i els 18 mm, aquestes monedes podrien correspondre al mateix tresor trobat al jaciment l’any 1940.
Reproducció del pes de balança recuperat durant les primeres excavacions realitzades per Ferran de Sagarra a inicis del segle XX. Amb un diàmetre de 8,3 cm i un pes de 424 g, està realitzat a partir d’un cos esfèric de pedra amb la base tallada, que presenta una argolla de ferro a l’extrem superior que el travessa.
La superfície de la peça té una inscripció en alfabet iber, que ha estat transcrita com a “USATAIN ABARAR BAN” i interpretada com a un nom de persona amb els sufixos “-ar”
“-ban”. En base a aquesta interpretació hi ha la possibilitat que es tractés d’una indicació de propietat, però tampoc es descarta que sigui una referència metrològica. Actualment, la peça original es troba a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
L’any 1904 Ferran de Sagarra i de Siscar descobria, al peu de la muralla del Poblat del Puig Castellar, un mínim de cinc cranis humans del segle III aC, alguns dels quals presentaven evidències d’haver estat travessats per un clau de ferro.
El crani millor conservat, que actualment es troba al Museu d’Arqueologia de Catalunya, correspon a un individu femení d’entre 30 i 40 anys d’edat, que presenta un clau de ferro de més de 25 cm de llargada que el travessa. A més, els darrers estudis evidencien marques de descarnament a la part frontal del crani, un tumor ossi a la zona posterior i un fort desgast de les dents que conserva.
La troballa, propera a una de les portes d’entrada al poblat on devien estar clavats, fa pensar en la tradició celta dels cranis enclavats, de la qual també trobem testimonis als poblats de l’Illa d’en Reixac i el Puig de Sant Andreu d’Ullastret. Aquest ritual, descrit per les fonts clàssiques, parteix de la idea de convertir el cap del guerrer víctima de la batalla en un trofeu.
En el cas dels ibers del nord i dels gals, la possessió dels caps dels enemics suposava adquirir-ne les qualitats, segons la creença que deia que als caps s’hi allotjaven les ànimes dels oponents.
L’economia de la societat ibèrica basada en l’agricultura i la ramaderia, queda constatada arqueològicament per les restes de llavors i parts òssies d’animals domèstics com cabres, ovelles, bòvids i cavalls documentades a les excavacions del poblat.
Les restes de mol·luscs, peixos, senglars, cérvols, conills i aus són un bon exemple de com la caça, la pesca i la recol·lecció complementaven la dieta dels habitants del Puig Castellar. El domini de la metal·lúrgia i la producció de ceràmica a torn són evidències d’una societat especialitzada en la producció artesanal, que comerciava practicant el bescanvi, però que també feia ús de la moneda i fins i tot plasmava les seves transaccions comercials sobre làmines de plom amb un alfabet propi.
El capfoguer de tipus zoomorf és la peça més destacada de les descobertes al Puig Castellar i un element emblemàtic del Museu Torre Balldovina. Fou descobert en un dels habitatges de la zona nord del jaciment l’any 1956, en el decurs de les campanyes d’excavació desenvolupades pel Centre Excursionista Puigcastellar. Es tracta d’un objecte de ferro forjat de 35 cm d’alçada, 125 cm de llargada, 13,5 cm d’amplada i 30 kg de pes. Està format per una tija horitzontal de secció rectangular sostinguda per quatre peus. Els extrems de la tija estan rematats per un cap de brau a una banda i el cap d’un moltó a l’altra.
El funcionament d’aquest element s’ha d’entendre formant parella amb una altra peça de similars característiques, que no ha estat trobada. Ambdós col·locats de forma paral·lela, servirien per sostenir una graella sobre la qual es disposarien recipients i aliments per ser cuits o escalfats. Per la seva riquesa decorativa se li atribueix un possible ús cultural o religiós.
Amb una cronologia entorn als segles IV aC i III aC, la seva excepcionalitat el fa únic al territori del nord-est peninsular, només comparable a un altre de característiques similars trobat a la necròpolis de La Osera a Ávila. Aquests tipus de peces són pròpies d’Itàlia i Europa Central i, probablement, la seva arribada al poblat del Puig Castellar es trobi en el comerç grec.
Una de les peces ceràmiques més característiques i conegudes de la societat ibèrica és el càlat o kalathos, que apareix al segle III aC, època en la qual es generalitza el seu ús. Una bona mostra d’això és l’exemplar recuperat a les primeres excavacions realitzades per Ferran de Sagarra a inicis del segle XX al poblat Puig Castellar. Conegut també com a “barret de copa”, es tracta d’un vas de forma cilíndrica, parets rectes i vora horitzontal sortint, amb decoració pictòrica de color vermell de motius geomètrics i vegetals.
Utilitzat com a contenidor en l’emmagatzematge i el transport d’aliments, la seva presència tan estesa en tot el panorama ibèric ha fet pensar en el seu ús com a envàs d’algun producte abundant a la península, com ara la mel o els fruits secs. El temes decoratius de contingut figuratiu simbòlic i la seva presència en contextos funeraris, també indiquen una utilització de caràcter ritual i religiós d’aquest tipus de recipients.
El Museu Torre Balldovina mostra, a partir dels objectes recuperats del poblat del Puig Castellar, com era la vida quotidiana, l’economia, l’arquitectura, les creences religioses i tots els aspectes d’una societat desenvolupada entre els segles VI aC i II aC a la meitat oriental de la península Ibèrica. El contacte amb la Mediterrània va permetre l’intercanvi comercial i cultural amb altres civilitzacions com la grega, la fenícia i la romana, la qual cosa va acabar configurant el que anomenem cultura ibèrica. Aquests contactes amb altres cultures procedents de la Mediterrània van aportar innovacions com ara l’ús del torn de terrissaire o del molí rotatori, l’aparició d’una escriptura pròpia i l’encunyació de moneda.