Antic Safareig Públic
En el subsòl de la plaça de Montserrat Roig es conserven les restes de l’antic safareig públic de Santa Coloma, soterrades i protegides per una cobertura de vidre.
Dades històriques
L’antic safareig data de l’any 1868, quan l’Ajuntament el construí al costat de la Mina de Regants, aprofitant l’aigua d’una petita riera que posteriorment es convertí en el carrer del Safareig. En un primer moment era descobert a l’aire lliure, però el 1879 s’acordà cobrir-lo amb una teulada, utilitzant teules de ceràmica i bigues de l’enderrocat Hostal i vell Ajuntament. A la dècada de 1930 es va fer una altra reforma a la coberta, deixant el teulat definitiu a dues aigües sostingut per bigues de fusta; també s’hi afegí una sèrie d’arcades de maons a les façanes est i oest.
El safareig es va utilitzar fins als anys cinquanta i seixanta, quan van començar a entrar en desús, i finalment va ser enderrocat l’any 1972. Posteriorment, la zona es va enjardinar i les restes van quedar amagades sota el nivell de la plaça.
Tota aquesta zona es va reurbanitzar recentment, per això els anys 2002-2003 es desenterrà i s’excavà l’antic safareig. Quan s’arranjà la plaça de Montserrat Roig a l’any 2006, es van respectar les restes del safareig, creant, a cota de paviment, dos elements de vidre sobre plataformes d’acabat ceràmic que permeten alhora el cobriment i l’observació de l’antic safareig ubicat sota la plaça.
Com és?
El safareig era un edifici rectangular amb una superfície de 87,5 m², semisoterrat un metre respecte el nivell de circulació exterior. Les restes que es conserven són la bassa central rectangular, dividida per un petit envà, i el sistema de canalització de l’aigua (cisternes, canonades, desguassos...). Entorn de la bassa hi ha un passadís perimetral que permet la circulació interior. S’hi podia accedir per la façana nord-oest, amb una escala de 6 graons, o per la cantonada sud-est, mitjançant una porta.
La bassa presenta una línia de pedres superiors inclinades cap a l’interior per tal de facilitar la postura corporal per al rentat de la roba, i està dividida en dues meitats: en una s’ensabonava la roba i en l’altra s’esbandia.
Qui l’utilitzava?
La instal·lació era utilitzada pel veïnat del Centre, de Singuerlín i del Fondo i per això, si les dones volien trobar lloc i l’aigua neta, havien de matinar.
El safareig era un lloc de trobada i sociabilitat femenina, un lloc on trobar-se, parlar, intercanviar opinions i comentaris (d’aquí l’expressió “fer safareig”) però, sobretot, era un espai de treball femení ja que les famílies més acomodades pagaven bugaderes professionals o semiprofessionals.
Aquest edifici públic és reflex dels models de vida tradicionals avui desapareguts i un bon exemple d’enginyeria hidràulica popular del segle XIX.